LA COL·LECCIÓ : MATERIAL MOTOR - FONAMENTS I PRIMERA PEÇA

He pensat en iniciar una temàtica relativa a les peces de la meva col•lecció, en especial les de material motor. Hi ha moltes coses a dir, per buidar el pap, relatives a elles, els seus detalls, els seus prototips 1:1, les històries personals relacionades, les comparatives, i veure l’evolució tècnica i modelista en els 50 anys que fa que dura la cosa.

L’idea ve de la meva dèria d’administrar el parc com si d’una companyia real es tractés; així hi ha “cicles de revisió” implantats, cada model ha de passar revisió en principi cada 10-12 anys; els actuals sistemes informàtics faciliten detectar aquestes avinenteses ( fulls de càlcul Excel actual, programació Basic de confecció pròpia en el passat ).

Resulta doncs que moltes de les màquines han passat el 1er. i el 2on. cicle; però no s’havia engegat el 3er. I el programa detecta una cinquantena de peces que l’haurien de passar; les més endarrerides havien passat el 2on. a l’any 2000, 20 anys doncs en els que probablement ni haurien sortit de la capsa, perfectament ubicada a la postada concreta de l’armari adient. Total, 15 màquines en aquesta situació, que, si no són exactament les 15 primeres de la col•lecció poc se’n falta. Les he aplegat damunt la taula, a manera de “lok-parade”, i he quedat sorprès per la seva bellesa, bon estat aparent, representativitat respecte el “leiv-motiv” de col•lecció, malgrat ésser peces molt antigues.

I es que .... tenir una col•lecció ben desada i no “jugar-la” es un error, que fa que estigui de manera constant comprant peces noves sense valorar les velles que tinc. I a voltes, potser un xic massa impetuosament. Cal veure i “tocar” sovint el que es té.

Així doncs, a mesura que les reviso de manera limitada, faré cinc cèntims de cada una d’elles, tot recordant la història de la seva compra, la il•lusió associada sovint, i el seu nivell tècnic a voltes sorprenent en productes que fa 40 ó 50 anys que es fabricaren.

 ...... la postada concreta de l’armari adient..... 

Abans de començar, una declaració de principis : 

a/ faig escala H0 sistema corrent continu ( analògic, per si algú creu que al 1970 hi havia digital )

b/ només models reals i exactes, contrastats de manera fefaent amb un bon volum de documentació i coneixements sobre el tren real.

c/ interès pregon en les dècades anys 70 i 80 del segle passat ( dita època IV més o menys ); marginalment un pessic dels 60 ( època III ) i dels 90 ( època V ) 

d/ malgrat la primera peça s’escaigué que fou italiana, el interès inicial fou per el tren francès real; després vingué l’alemany ( paradigmàtic en aquest terreny ), suïs, italià, i també espanyol ( el que veia i/o usava cada dia ), quan va haver-hi el conegut “boom”, abans del qual ens havíem de limitar a un parell de peces o al món prou interessant del llautó o la reïna.

e/ ara mateix, els punts d’interès apleguen quasi tota Europa, inclòs la de l’Est, descartant únicament de manera absoluta els trens de Sa Graciosa Majestat Britànica. Per cada país o escenari temporal, intento aplegar al menys un exemplar de cada sèrie que considero representativa, icònica, o interessant tècnica o històricament. Per això m’interessa més l’anunci d’un prototipus o petita sèrie mai reproduït, que la n-sima reproducció de les 5 ó 10 sèries que tothom coneix i tothom té. Es cert que el mercat però, va per aquest segon camí de manera clara, al menys el francès, quins capitans de marca no dubten a plantejar a l’hora models doblats o triplicats amb la competència ( espècie de joc a veure qui fot a l’altre i l’arruïna ).

f/ per tenir models representatius i mai reproduïts, no he dubtat a fer-me models propis, kits o trans-kits, o modificacions personals de models comercials. Clar que després d’aquest esforç de magnitud artística, i de resultat sempre discret, llavors algú treu el model en pla industrial i perfecte : es per això que postulo que, per a un model real concret, es poden tenir i coexistir fins a 3 peces en miniatura : la industrial per explotació, una de nivell artesanal d’estar per casa ( calaix dels horrors sovint o curiositat ), i una de nivell llautó superior ( vitrina i difícil explotació ). 

PRIMERA PEÇA :

Inventari	MM-13
Locomotora i Marca	215-031-6	ROCO
Companyia i País	DB	Alemanya RFA
Referència	4151A
Modificada T/C	No
Motor i Sistema	Central	Tracció total, 2 cardan de barra
Volants Inèrcia	No
Pressa de corrent	8 rodes	Làmines interiors
Anells Adherència	No
Compra	06-1976
Preu origen/actual	1462 pta	112 €

Sorprenent, un autèntic brau, la meva primera ROCO, marca que aflorà al país aquell llunyà 1976; de fet, aquest model iniciàtic provenia de la producció Röwa, marca prèvia que marcà el camí.

D’un pes notable pròxim al ½ kg., amb un enorme motor circular ref. 911 que poques màquines han equipat després, es una peça carismàtica; una qualitat en la injecció de plàstic que no s’havia vist encara, un funcionament potent i fi malgrat els quasi 45 anys que duu a l’esquena. Es clar que ara criticaríem que no es digitalitzable ( perquè ? ), que té les cabines cegues, ja que les transmissions envaeixen l’interior de les cabines, els passamans son de relleu integrat a la carcassa, pintats per davant, no té elongació d’enganxall ni caixeta NEM, només el d’anella pivotant i amb centratge elàstic. 

No té anells d’adherència, no li calen, i en el test de maqueta ha acomplert el mateix programa de tracció que s’exigeix a les peces més actuals. Potència, adherència i finesa per mantenir una realista velocitat a les rampes sense ofegar-se. Increïble.

Òptiques blanques i vermelles als dos extrems, amb 4 bombetes de rosca que ara semblen enormes, integrades en sengles blocs de metall ( zamac ... o semblant ) d’un tractament delicat i fràgil al desmuntar la màquina; però separació caixa-xassís fàcil, 4 punts d’encaix laterals donen el centratge i la retenció.

Totes les virtuts que esmento d’aquesta meva Roco 215-031, no són extensibles a tota la gama, ja que amb la mateixa caixa la marca ha produït centenars de referències del model, amb mecàniques més senzilles o més actualitzades, sovint en l’assortiment “Hobby” o “Play-Time” d’iniciació. També hi ha hagut algun nou model de motlles 100% nous, actual. No menys de 140 referències consten entre les marcades 215 o 218. 

Total, una peça estimada, de caliu històric però que malgrat això pot fer servei regular encara, tot i que no se’ls hi exigeix a aquestes relíquies.

Quatre mots de la peça real :

Les diesel hidràuliques del DB, equipades amb 1 sol motor i de potència mitjana ( de 1900 a 2500 cv. ), formen un grapat de sèries d’aparença igual o molt semblant : 215, 216, 217, 218, 219 i 210. Les primeres foren les 216 ( un xic mes curtes que les altres, poc visible a simple vista ); les 215, renumerades 225 quan varen perdre la caldera de calefacció pel tren, junt amb les 218 són les més nombroses, i més vegades reproduïdes en H0 pels fabricants. Brawa, per exemple, s’ha centrat en les 216, Fleischmann en les 218, i Roco en les 215 tot i que ha fet també la "Lollo", el prototipus iniciàtic de les 216. Piko fa de tot, com Märklin i Trix també : difícil seguir amb detall el programa exacte, tothom s'hi ha posat, fins i tot Mehano i la Lima antiga.

La consistència del parc real, totes sèries aplegades, ronda els 800 exemplars, tots amb aquesta estètica. Ara van ja de cap a caiguda davant l'empenta de l'electrificació i les noves sèries unificades de games Vectron, Traxx i les Euro-Dual Stadler.