Un tema
incorporat a la meva col·lecció H0 és el relatiu a aquesta marca francesa, de
manera que els models que inclou formen una espècie de sub-col·lecció quan
menys sorprenent, dins el tarannà del total del meu parc.
La
filosofia productiva d’aquesta marca i de l’artesà o artista que hi ha al
darrera, és de lo més peculiar dins de l’artesanat modelista francès, i la meva
decisió d’incorporar material seu al meu parc és també una opció que m’ha fet
ballar el cap moltes vegades, amb moments de dubte o de ganes puntuals de
treure-ho tot fora.
Sota
aquesta denominació “Apocopa” ( a voltes indicat també “Apocope” ), hi ha
l’obra personal d’un peculiar artista, Mr. Max, que des del fons profund de la
Bretanya rural treballa la producció modelista, proposant per Internet i a
través de fires i exposicions el seus personals productes.
Pel que fa a l’escala H0, s’ha especialitzat en elaboracions de reïna, en forma de kit o trans-kit; el cas és que ha tingut l’encert de proposar una extensa gama de materials SNCF quina producció industrial ha estat sempre proscrita per les marques que dominen el mercat. Així trobem prototipus, unitats elèctriques, automotors rars, peces històriques i tot un seguit d’exemplars poc coneguts del gran públic, però que fan les delícies dels especialistes, com és el meu cas, que cerquem ampliar una col·lecció de la SNCF el més extensa possible aplegant totes les sèries i tipus que han existit.
Un exemple de la meva col·lecció Apocopa : prototipus bi-corrent BB-20003, una utòpica realització per una firma industrial ....
El repte
però no és fàcil : d’entrada amb la pròpia dificultat del material emprat,
quina elaboració és sempre fràgil, deformable, de consistència discontínua (
amb presència possible de bombolles ), i quin acabat mai és comparable amb el
de la injecció industrial de plàstics moderns ( i ja no diguem amb “sa
majestat” el llautó ). I també la pròpia qualitat del model emprat com a
“master”, que pel fet de tractar-se de models ferroviaris mai produïts
industrialment ha de venir doncs del camp artesanal amb més o menys fortuna.
Tot plegat vull dir que, per donar per acabat un d’aquests models als meus
tallers T/C cal, a part del producte base, una gran dosi per part meva de
creativitat, enginyeria, i ..... paciència. Però d’això es tracta, no ?
Així
doncs, assumint que el resultat del procés no serà de qualitat estàndard
industrial, cal valorar-ho com un esforç artesanal que obliga a esprémer el
cervell, cercar motoritzacions adequades, documentació de la peça real, colors,
detalls abordables per millorar el kit, amb la fita suprema de tenir, si tot
surt bé, un model de col·lecció SNCF mai produït, original, i, al menys,
mínimament explotable. No ho he dit encara, però cal esmentar que tot el
producte és a escala H0 exacta, respecte total a les mides.
Una altra peça de utòpica realització industrial : automotor experimental Budd X-2051.
El
productor està equipat amb tot el necessari per emmotllat de reïna, i té una
eina per tall de plexiglàs per control numèric, que dóna una gran qualitat i
precisió en els vidres dels models; també una eina laser per tall de paper
adhesiu, el que és molt útil per marcs de finestres i petits detalls, i també
té capacitat per fotogravar en llautó petites peces planes o plaques, i per fer
transferibles per inscripcions. També hi ha una eina per injecció de plàstic
que treu grapes de petites peces, com es ara topalls.
En la
seva proposta comercial, el producte “trans-kit” o “semi-kit” inclou només les
peces de la seva producció, segons el que indico en el paràgraf anterior; el
producte “kit”, no sempre disponible, inclou a més peces d’origen altri com és
ara motors, transmissions, pantògrafs etc.., que obté del mercat d’accessoris o
de recanvi de les marques comercials, i això en limita l’abast. També les
caixes de reïna solen venir pintades i polides en aquesta opció. Tot plegat no
gens barat, cal comptar uns 70 euros per una caixa en brut amb els detalls de la
seva producció només.
Tot això
m’ha vingut al cap ara que estic en ple “procés creatiu” d’una d’aquestes
peces, nogensmenys que una unitat elèctrica Z-6400 de les rodalies de Paris,
zona Ouest Saint Lazare. Per a mi, la més estètica i aconseguida de totes
elles. La inclusió d’aquesta peça en els programes de producció industrial és
utòpica, tot i la seva gran representativitat i parc real ( 75 elements al
inventari ); hi ha un teorema dels “grans” experts en mercat que diu que els
materials de la rodalia de Paris no interessen a l’aficionat ..... no m’han
preguntat a mi, ben cert. El cas és que encara que ara un actor el proposés (
com REE, LsModels, R37 etc... ), es tardaria entre 10 i 15 anys a veure´l fet; així
que .... o Apocopa o rés. Malgrat la imperfecció del material. I la meva
dubtosa capacitat de modelisme perfecte.
Tres imatges del “procés creatiu” esmentat, ( Z-6400 ), i detall de la motorització triada en la darrera, que és d'un Z2N “dos pisos” Jouef, amb idèntic bogi.
Aquest
tipus de producte i el seu autor, per cert, estan també gairebé proscrits en el
petit món del modelisme francès, tant és així que els “forum” que freqüento i
les revistes ni en parlen. Aquests mitjans observo com estan dominats per un
petit nucli de “ayatollahs” de l’exactitud extrema, del “gadget” inútil i del
“compteig de reblons” i ho consideren un sub-producte. Rés més allunyat de la
filosofia Apocopa, i de la meva idea de col·lecció visual.
Fent
balanç doncs del tema, en resulta el següent resum :
- Descoberta meva d’aquesta sèrie : any 1998
- En la meva col·lecció fins ara ( gener-2021 ) : 7
màquines, 3 automotors, 2 automotors + remolc, 1 tren automotor de 4 caixes (
Turbo ETG ), 2 vagons de mercaderies
- En construcció : 2 automotors de 4 caixes cadascun (
rodalies Paris )
- En estoc i construcció no iniciada o tot just apuntada : 3 automotors, 2 idem. de 3 caixes, 1 idem.
de 4 caixes
- Rebutjats : 9 peces, venudes sense muntatge o destruides
Els
indicats com “rebutjats” corresponen a projectes quina motorització m’ha
semblat impossible amb un mínim de capacitat d’explotació i s’han venut sense
iniciar treballs, o a altres que no han superat algun moment de baixa moral
modelista per part meva.
També
indicar que he escollit de preferència l’opció “trans-kit”, ja que m’estimo més
triar jo mateix la naturalesa de la motorització i proveir-me dels accessoris
adients en el mercat, ja que les opcions que ell aplica no em semblen sempre les
més encertades.
Un altre
dels riscos d’aquesta sèrie és que, un cop proveït el material, engegada o
completada la construcció, una marca industrial anuncia o llença al mercat el
model corresponent fins llavors inèdit : això ha passat ja en 4 de les màquines
realitzades, en els darrers 6 anys. Cap problema però, es compra la novetat i
es cataloga la de reïna com a “curiositat” de col·lecció. No seria possible
vendre-la i desvalorar el treball creatiu fet.
En
aquesta temàtica de “blog”, feta la presentació, faré un repàs d’aquestes peces
amb indicació del procés constructiu i opcions escollides. I amb cinc cèntims
de la peça real que representen.
Per cert,
si voleu ampliar informació respecte el tema, entreu a www.apocopa.fr
